02/08/2026
Quan era petita podia passar molta estona estirada a l'herba mirant els núvols.
Inventava formes, històries, paisatges sencers.
Amb els anys vaig deixar de fer-ho.
Com tants de nosaltres, vaig començar a viure més de pressa, mirant sense veure.
Fins que, gairebé sense adonar-me'n, els minerals em van convidar a tornar a contemplar.
No perquè tinguessin totes les respostes.
Sinó perquè em feien aturar.
Per a mi, aquest és el seu veritable regal.
No tant les propietats que sovint els atribuïm, sinó la seva capacitat de recordar-nos una manera diferent de mirar el món... i de mirar-nos a nosaltres mateixos.
Potser tots necessitem tornar a contemplar una mica més.
No només els minerals.
Els núvols.
El mar.
Un arbre.
El rostre d'algú que estimem.
O simplement... el silenci.
🤍 I tu... recordes quina va ser l'última vegada que vas contemplar alguna cosa sense pressa?